José Luís Martín (Barcelona, 1953) és el creador de Dios Mio, un còmic humorístic sobre Deu i la religió. L’editor i ànima mater del popular setmanari satíric El Jueves, es confessa un encès admirador de l’humor intel·ligent del desaparegut Pepe Rubianes i un enamorat del vi de la Rioja i la pesca de truites. Va estudiar Humanitats i va treballar en un banc, però la fortuna va propiciar que amb 23 anys decidís fer el salt com a humorista gràfic a temps complert. Ens rep al despatx on es cou l’humor més crític i transgressor i comprovem que no té pèls a la llengua quan es tracta de dir allò que pensa. Entre riures, respon les nostres preguntes.
Hi ha poca tradició de còmic crític a Espanya?
Al contrari, hi ha molta tradició. Les autoritats d’aquí sempre han abusat molt del poble i com a contraprestació hi ha hagut una premsa satírica intel·ligentíssima. És un gènere que a Espanya es fa molt bé per què hi ha molta mala llet i els ingredients de l’humor funcionen.
Quins són els inicis de El Jueves?
Naixem el maig del 77 en plena transició. Feia un any i mig que havia mort Franco i es produeix tota una eclosió de revistes humorístiques (El Papus, El Mata Ratos, El Por Favor, etc.); és l’època d’or de l’humor gràfic espanyol. Durant molts anys no s’havia permès l’humor satíric i ara hi havia tanta explosió que fins i tot uns indocumentats com nosaltres hi teníem lloc.
I els teus inicis com a humorista gràfic?
Ja amb 7 anys ja donava la pallissa a tothom amb que volia ser dibuixant. Quan estudiava a la universitat es va produir aquesta explosió d’humor satíric i em va encantar. Era admirador del Forges i del Perich i em vaig proposar seriosament, amb el recolzament de la meva dona, dedicar-me únicament al dibuix al 76.
El Jueves és una revista molt crítica. Tu què els diries a aquelles persones que no se l’acaben prenent de broma?
Doncs, precisament, que tenen falta de sentit de l’humor. Jo crec que l’humor ha nascut en una societat occidental i democràtica com la nostra on té una funció de relativització de les coses. L’humor acaba fotent-se d’allò que ens fa por; finalment ens riem dels poderosos per què ens fan por, per què poden decidir sobre la nostra vida.
És a dir, que d’alguna manera creus que un humorista té una funció social...
Oh, i tant! Encara que només sigui com a reflexió sobre allò que passa al món. També té una feina terapèutica i radicalment democràtica. Finalment, una de les raons de ser de l’humorista és demostrar la gent que tots som fonamentalment iguals.
Com sorgeix la idea de crear Dios Mio coneixent la mentalitat tancada de l’Església?
Justament per això! De petit em fascinava tot aquest món de les sagrades escriptures. Per mi la Bíblia és com un còmic per a incultes per què, al cap i a la fi, és un llibre que està escrit per pastors de fa 5000 anys. Em va semblar que això es podia traduir en humor de còmic.
Has rebut moltes crítiques?
Sí, fins i tot, vaig estar condemnat a presó.
Què és pitjor, la censura o l’autocensura que et diu que has anat massa lluny?
La censura de fora ara pràcticament no existeix. És molt pitjor l’autocensura per què curiosament amb aquesta cosa de no ofendre, l’humor s’està retirant de camps que són molt delicats. Si fas certs acudits et poden dir masclista, racista o elitista, i això és una limitació que està al cap. Publicàvem fa 15 anys coses que ara no publiquem per estalviar-nos problemes.
Davant aquesta limitació, algun dia has pensat “plego, em dedico a una altra cosa”?
Mai, sempre ho he tingut claríssim. També m’agrada molt escriure i doncs escric obres de teatre, en faig alguna adaptació o ideo esquetxos per a la televisió, però ser humorista gràfic és allò que sé fer. Si fas un humor més o menys gamberro dedicar-se a això resulta molt divertit.
Quin és el personatge que més satisfaccions us ha donat a l’hora de caricaturitzar-lo?
Els polítics són molt fàcils. L’únic problema que hi ha és que El Jueves fins fa deu anys tenia un cert monopoli i ara està la televisió. Nosaltres ens hem de buscar la vida una mica més enllà. Ara estem venent a la web una sèrie de dibuixos animats del Zapatero que trencarà esquemes.
Si estiguessis parlant amb el ZP, què li diries?
Jo procuraria no parlar amb ell. He parlat amb polítics, però crec que nosaltres hem de mantenir distàncies. A Espanya, la barreja que hi ha entre la política i la informació és obscena. El dia que el vegi segurament hi tindré una conversa molt convencional; ell em dirà “escolta, jo llegia molt El Jueves, com em reia, què bons éreu”. I jo li respondré “doncs que bé”.
Què altra cosa pots fer?
Una de les virtuts de El Jueves és que geogràficament estem molt lluny de Madrid, d’una banda, i molt lluny del govern d’aquí per què som una revista per a tota Espanya i en castellà, així que aquí tampoc ens fan massa cas i això és collonut. A més a més, som independents; nosaltres som la nostra pròpia empresa. Som uns privilegiats!
I ha rebut alguna crítica El Jueves, que especialment t’ha dolgut?
Sí, per què nosaltres ens equivoquem. L’únic consol és que ens equivoquem solets i no per interès econòmic o per quedar bé amb un grup polític. Intentem anar fins el límit de la llibertat d’expressió i de vegades podem passar-nos de la ralla, aleshores demanem disculpes i paguem la multa. Sap greu quan passa, però no ho fem amb mala fe.
Has tingut la sensació que alguna vegada heu estat massa durs amb algun personatge?
Sí, hem tingut aquesta sensació, però primer, sentim que és la nostra obligació i, en segon lloc, només fem dibuixets. Quan va haver aquell merder per la portada dels prínceps escoltava com parlaven d'indignitat del règim institucional de no sé què punyetes i pensava “però que només és un dibuixet, això no és el rei!”.
I la crisi, el tema de la temporada, us ha afectat?
Ens està afectant molt. L'any passat van baixar un 38% les vendes, com van dir tots els mitjans, i ara estan començant a baixar de nou. A més a més, tot plegat s’ajunta amb la crisi del paper. La gent de la teva edat el paper l'agafa poc, troba la informació a Internet. Per això estem dedicant molts esforços a fer una web molt potent.
I a tu, canviant una mica de terç, quin dibuixant de còmics t’agrada? Jo sóc històricament un admirador de l’Ivà. El vaig descobrir amb 20 anys i em va semblar el més gran que hi havia sobre la terra. Després el vaig conèixer, vaig treballar amb ell, vaig ser el seu editor i segueixo pensant el mateix.
Tinc entès que t’agrada molt Hergé...
Sí, això és una cosa més generacional. Quan jo tenia 13-14 anys Tintín era el més gran que es publicava aquí. També sóc admirador del Lucky Luck i abans, de més petit, era admirador dels còmics del Bruguera: El Jabato i El Capitán Trueno.
Entrevista realitzada per Isabel Costa Bosch
Escolta l'entrevista completa (àudio català)